Informe 2018

Portada Informe Docencia 2018

Informes anteriors

1. El sistema català de formació universitària

1.1  L’oferta formativa

Els darrers anys, el mapa de titulacions universitàries català, amb la implantació definitiva dels estudis reglats resultants de l’anomenat Procés de Bolonya, ha experimentat un canvi notable degut al desplegament de les titulacions de grau i màster, l’extinció gradual de les titulacions de cicle o titulacions pre-Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i la creació de les escoles de doctorat per donar resposta a la impartició d’aquest tipus de programes.

El darrer quinquenni, el nombre de titulacions de grau i de doctorat s’ha estabilitzat, mentre que els programes de màster s’han incrementat un 11%, degut sobretot a l’aparició dels màsters habilitants.

La culminació de l’adaptació de totes les universitats al procés de la creació de l’EEES ha suposat l’acompliment dels principals objectius que perseguia:

Dotar-nos d’un sistema universitari homogeni, flexible i comparable amb Europa per facilitar la mobilitat internacional.

Promoure la competitivitat del sistema d’educació superior a escala internacional.

Promoure la dimensió europea de la formació superior mitjançant programes conjunts de formació i investigació.

Promoure la cooperació europea en matèria de garantia de la qualitat.

Això s’ha fet a través d’una sèrie d’instruments que progressivament han adaptat totes les universitats:

L’adopció d’un sistema de titulacions fàcilment comparable i comprensible a tot Europa: grau, màster i doctorat.

L’establiment d’una valoració del crèdit universitari igual per a tots els països europeus: l’ECTS. 

La promoció de la mobilitat d’estudiants, professors i investigadors.

La promoció de l’aprenentatge continuat al llarg de la vida.

L’establiment de sistemes de garantia de la qualitat homologables a tot Europa, a través de la implementació dels sistemes de qualitat dissenyats a l’empara de les Agències de Qualitat i de diferents directrius europees.

Durant el període analitzat en aquesta publicació, destaca la diversitat de l’oferta de titulacions pel que fa a:

La modalitat d’impartició: presencial, semipresencial o a distància.

La introducció creixent d’assignatures o titulacions impartides en terceres llengües, sobretot en titulacions de màster, en les quals s’ha experimentat un creixement del 25% en el darrer quinquenni.

Les titulacions totalment impartides en terceres llengües.

L’oferta d’estudis dobles (simultaneïtats) i d’agrupacions, sobretot en programes de grau.

Les diferents tipologies d’ofertes de programes interuniversitaris internacionals i nacionals.

Les universitats han establert polítiques per potenciar aliances externes que puguin contribuir a incrementar i millorar l’activitat internacional i dels col·lectius que les integren, per tal de visibilitzar i situar internacionalment l’activitat docent i atreure, així, talent i projectes i captar estudiants internacionals.

1.2  El perfil dels estudiants

El curs 2017-2018 ha fet deu anys que es van implantar els primers estudis de grau a les universitats catalanes, i es materialitza així una de les fites previstes per desplegar l’Espai Europeu d’Educació Superior. Des del curs 2008-2009 ha tingut lloc un creixement sostingut de la matrícula en els estudis de grau i, sobretot, en els de màster, acompanyat de l’extinció progressiva dels plans d’estudis de llicenciatures, diplomatures i enginyeries, en un període marcat pel context de crisi econòmica i financera internacional. Aquesta circumstància ha condicionat el procés d’adaptació dels estudis de pregrau als nous graus quant a la disponibilitat de recursos addicionals i la programació de noves titulacions considerades emergents. No obstant això, la matrícula en estudis universitaris oficials de grau i màster a les universitats públiques catalanes i a la UOC s’ha situat els darrers cinc anys en una mitjana anual de 190.000 estudiants.

Pel que fa al perfil d’accés, de les gairebé 41.000 persones que van iniciar estudis de grau el curs 2016-2017, 29.926 ho van fer a les universitats públiques presencials i 10.948, a la UOC. D’aquestes, més de la meitat són dones (54%) i amb un perfil diferenciat: a les universitats públiques presencials, el 70% dels estudiants de nou accés van iniciar els estudis amb una edat d’entre 18 i 19 anys, mentre que a la UOC el 63% dels nous estudiants es mouen en una franja d’entre 25 i 45 anys.

La mateixa dicotomia es produeix quan es consideren les vies d’accés. Així, els estudiants que accedeixen a les universitats públiques presencials a través de la preinscripció universitària majoritàriament ho han fet després de superar les PAU (78%). A la UOC, en canvi, hi predominen els estudiants que prèviament han cursat cicles formatius i els titulats en altres estudis (45%), amb un pes també significatiu de les persones que tenen estudis universitaris començats.

1.3  El perfil del professorat

El personal docent i investigador (PDI) de les universitats públiques catalanes està format per 17.014 membres, dels quals el 41% són dones i, en total, un 63% són doctors. En termes d’efectius equivalents a temps complet, el total són 11.404 professors, dels quals un 63% pertanyen a categories permanents i un 31% són associats. Per edats, més del 60% de la plantilla se situa en la forquilla de 41 a 60 anys; en concret, un 32% té de 41 a 50 anys i un 30%, de 51 a 60 anys.

D’altra banda, el nombre d’investigadors s’ha incrementat un 27,9% i el nombre d’investigadors predoctorals s’ha reduït un 10,5%.

La qualitat de la tasca docent i investigadora del PDI s’avalua i es reconeix mitjançant els mèrits de docència i de recerca. L’any 2017, cada membre del PDI disposava, com a mitjana, d’1,9 trams autonòmics de docència avaluats, xifra que suposa un 52% més que l’any 2013. En el cas dels mèrits de recerca, el PDI disposava de 2,30 trams avaluats de mitjana l’any 2017, un 16% més que l’any 2013, i el 67,93% del PDI tenia trams de recerca vius (en relació amb el PDI que pot tenir trams).

1.4  Formació de doctorat

Les universitats tenen múltiples mecanismes de relació amb les empreses, que permeten col·laborar en recerques estratègiques que repercuteixen en el desenvolupament social i econòmic del país. Una d’aquestes fórmules és a través dels doctorats industrials, en els quals es vincula un programa de doctorat amb un projecte de recerca d’una empresa o institució per desenvolupar la recerca en un entorn dual: empresarial i acadèmic. Des que van ser implementats l’any 2012 fins al 2017, s’han desenvolupat un total de 286 programes, en els quals han participat 352 empreses i 404 estudiants.

Cal destacar també l’augment del nombre d’estudiants matriculats en els programes de doctorat que ofereixen les universitats públiques catalanes i el grau elevat d’inserció laboral dels doctorats. La taxa d’ocupabilitat se situa entre el 88% i el 96% segons les diferents àrees de coneixement, i més del 50% dels doctors realitza tasques relacionades amb la seva formació de doctorat.

1.5 Finançament de la docència. Beques i ajuts

En els darrers anys, les universitats han disposat de menys recursos, cosa que ha tingut una gran incidència en matèria de personal, en la inversió en docència i en recerca, i en les infraestructures universitàries. Tanmateix, malgrat aquest context advers, les universitats públiques catalanes segueixen mantenint –i fins i tot millorant– els seus resultats, com es pot veure en les estadístiques a escala nacional i estatal, i en la posició en els rànquings internacionals.

La raó d’aquesta millora qualitativa es troba en el compromís ferm de la comunitat universitària envers la millora en la prestació d’un servei públic estratègic per al país, més que mai en temps de crisi social i econòmica, basat en l’esforç compartit i en la col·laboració del conjunt del sistema. La Generalitat de Catalunya, que des de l’any 2003 i fins al 2010 havia incrementat de manera notable el finançament públic de l’activitat universitària, va aplicar reduccions en el finançament durant els anys més durs de la crisi, del 2011 al 2013, en un decrement proporcional al de la resta dels sectors d’inversió pública. A partir del 2014, aquest decrement s’ha aconseguit aturar i fins i tot, en algun aspecte parcial, revertir.

De manera paral·lela, la reducció del finançament públic ha comportat un esforç més gran de les famílies, que han hagut de fer front a un increment notable dels preus públics, superior a Catalunya en relació amb la resta de les comunitats autònomes. L’augment dels preus públics ha estat esmorteït parcialment per l’increment de les beques i els ajuts a l’estudi a Catalunya, impulsats per la Generalitat amb recursos provinents majoritàriament de les universitats mateixes, sostinguts sobre l’increment dels ingressos per preus públics de matrícula. Quant a les beques del Ministeri d’Educació, les dades mostren que els estudiants de les universitats públiques catalanes obtenen recursos del Govern central en menys proporció respecte al pes relatiu de la població universitària que en el cas de les espanyoles.